El temps en la psicoanàlisi

Autor: 
Ricard Millieri
Data/Fecha: 
02/2011

 

EL TEMPS EN LA PSICOANÀLISI

Existeixen tècniques de psicoteràpia breu fundades en les concepcions psicoanalítiques de la personalitat. Neixen, sobretot a Nortamèrica, com a resposta a la necessitat de posar a l’abast de la població general la possibilitat  de poder-se guarir del seu malestar. Perquè no només els farmacs són capaços de modificar els estats d’ànim perniciosos per l’individu.

A més a més els fàrmacs no van quasi mai a la causa, sinò a pal.liar la simptomatologia, modificant determinades químiques  corporals, per tal d’impedir l’aparició de molestes sensacions o emocions, o bé processos de percepció interns o externs, de tal manera que creen una mena de ficció , de pantalla o filtre devant el patiment. Són, per tant, artificiosos. No guareixen, alivien i disimulen i,a més a més, creen dependència, si més no, en el sentit que deixar de prendre’ls comporta la majoria de vegades el retorn del patiment. Segons quins, inclouen addicció física. Massa vegades equivalen a una “cadena perpètua”, o sia, que s’hauran de prendre de per vida.

Determinades conductes i estats d’ànim es poden modificar per mitjà de la paraula. Sobre aquest fet no cal insistir-hi doncs es tracta d’un fet “científic” (ara que està tan de moda aquest terme) abastament estudiat i comprovat estadísticament.

Només vull recalcar que la paraula té  efectes químics directes sobre el nostre organisme.

Coneixem sobradamente els efectes perniciosos que sobre el funcionament del nostre organisme tenen determinades paraules, vivències o aconteixements, tals com els insults, les baralles, situacions de presió laboral, defuncions o desgràcies en éssers estimats, etc.  Tot són coses que provoquen disfuncions orgàniques i dessajustements de la nostre subjectivitat respecte la realitat externa. Per tant hauriem de saber també que el cami a l’inrevés és possible. Camí d’anada i de tornada. Doncs la paraula cura i ho fa, sobretot, en un contexte determinat i mitjansant unes vivències molt particulars.  Això és del que es tracta en els dispositius psicoanalítics.

La soletat acompanyada de la sala, el rigor del temps, la transferència, l’oportunitat de sentir-se parlar a un mateix, escoltar certs retorns del que es diu, la privacitat absoluta, el que algú t’escolta atentament –algú al qui se li suposa un saber-. Tot el dispositiu anàlitic crea les condicions idònies perque la paraula advingui i tingui el seu efecte. La paraula es convocada i un mateix s’escolta i sap el que ha dit. I de vegades es sorpren del que ha sortit de la seva boca. L’analista propicia que s’escolti.

La teoria de la comunicació, alló de l’emissor, el canal, el receptor, etc. Sempre oblida que en el cas de les persones, l’emissor és alhora receptor de sí mateix.

Des dels començaments de la psicoanàlisi, ja Freud va donar importància a la durada dels tractaments, no en va venia de l’exercici de la medicina i esperava guariments més o menys rapits i perdurables.

I va començar creient amb cos i ànima que un cop que el pacient conegués la causa del seu trastorn ja s’arrivaria a una sol.lució. Ernest Jones relata una cura de Freud realitzada en sis sessions, i sabem també que el músic i compositor Gustav Mahler va ser pacient de Freud i que el seu conflicte (la seva neurosi, diuen els biografs) va ser resolt d’una manera permanent. No hi varen haver  recaigudes.

Mentre avançava en els descobriments de la psicoanàlisi i la teoria s’anava fent cada cop més complexa, Freud va anar evolucionant d’una finalitat d’eliminació dels símptomes a una altra molt més exigent que plantejava un procés de maduració emocional i l’assumpció de la pròpia castració. Es trobà amb massa recaigudes i va voler exhaurir i arrivar al fons de la salut de la personalitat.

Però avui dia ens preguntem: és això possible? S’hi pot arribar realment a aquesta finalitat?

De tota manera Freud va advertir als psicoanalistes: “necesitamos hallar la expresión más simple y natural de las doctrinas teoricas”. Per explicar-les al pacient, i combinar, també, l’anàlisi propiament dit amb actituts de suggestió per tal d’acurtar la cura.

Sabem que això pot sonar extrany perquè els analistes posteriors han rebutjat la suggestió d’una manera taxativa. No oblidem però,  que Freud i Breuer varen començar practicant la hipnosi.

De tota manera hem de tenir en compte que si, com és de llei, treballem en transferència positiva amb el pacient, encara que no apliquem cap tècnica de les anomenades suggestives, ni vulguem; una part important dels moviments psíquics que faci el pacient –sobretot al començament de l’anàlisi- estan motivats per elements suggestius. D’un altre punt de vista, també podriem  dir que la suggestió i la seducció són quelcom inherent a tota comunicació interpersonal. L’analista ha de generar confiança.

Cada cop és major el nombre de persones que necessitarien entrar en un procés de psicoteràpia, però la majoria d’elles no poden assumir ni els elevats  honoraris professionals ni la pèrdua d’hores i trasllats farragosos que això representa, en plena voràgine laboral i d’obligacions familiars.

Com diu Fenichel: “La psicoterapia breve es hija de la amarga necesidad práctica”. O com diuen Strean y Blatt: “La terapia verbal convencional de largo plazo es repugnante para los mieembros de las clases socioeconómicas y culturales más bajas, que tienden a ser menos verbales y más orientados hacia la acción”.

Cal tenir en compte també, que en la nostra societat en la que l’accés a la salut és encara gratuït, i que l’Estat promet benestar a dojo,  assegurant l’educació, la salut i la jubilació, apart de les pensions per malalties i minusvalies, la gent s’ha imbuït de la idea de que tot ha de ser sol.lucionat per “els estaments superiors” com un dret personal irrenunciable, invocant sempre a aquest “gran Altre” (Estat, administració) que no és en realitat cap Altre, sinò més del mateix.

Per altre banda ens bombardeixen constantment i permanent cada dia amb concepcions encapsulades (i mai millor dit) de que hi han medicaments per a tot o avenços tècnics que tot ho poden i que per si un cas avui no poden encara amb algun patiment, és ben segur que demà ja s’haurà inventat quelcom. Estem ben creguts en aquesta mena dse magia prepotent.

Aquestes concepcions ens allunyen cada cop més de la nostra pròpia subjectivitat i de la nostre intervenció directe en allò que ens fa mal i restem com a objectes passius davant l’adversitat i la malaltia. Mai veiem què hi podem fer personalment per sol.lucionar aquests tipus de coses.

Aleshores trobem de màxima urgència que els psicoanalistes ens replantegem moltes coses en el sentit d’adequar-nos a la realitat social.

La nostra activitat, a excepció dels cassos en els que és estrictament i tècnicament impossible, hauria de focalitzar-se en un tipus d’intervenció molt més breu que la psicoanàlisi clàssica. Sense detriment de la qualitat, és clar, i sense necessitat de cremar els vaixells i renunciar a la nostra pròpia essència ds’analistes i a la nostra ètica.

I en aquest sentit ja hi han hagut forces intents històrics i propostes actuals com es mostra, per exemple, en el llibre Psicoterapias breves – de Leonard Small – Ed. Gedisa,  que descriu multitut de tècniques i consideracions de molt diverssos autors.

Veiem  una petita “perla” de dos co-autors especialistes en psicoteràpies breus, Alexander i French que diuen quelcom així:

Les condicions ideals per l’èxit d’una psicoteràpia breu venen donades per la detecció precisa de conflictes previament ocults, la qual cosa sol produir una experiència similar a la revelació. El terapéuta també ha de tenir conciència clara del tipus del clima emocional en el qual el pacient rebrà l’experiència autorreveladora. L’èxit també depèn de la vivesa i l’encert de les interpretacions i de la capacitat del pacient per compendre-les.

Veiem, doncs, com no sempre es poden donar un tipus de condicions ideals. Però ens hem d’interessar i esforçar en produir-les.

Aquests autors ens criden l’atenció sobre la transferència com a un dels motius principals que fa que la teràpia s’allargui innecessariament. L’amor del pacient ancla una relació difícil de deixar. I l’ancla per ambdues parts, perquè no cal oblidar la contratransferència i les necessitats amoroses, de reconeixement i econòmiques de l’analista.

En “Análisis terminable e interminable”, Freud comença fent una afirmació taxativa en el sentit de que la cura analítica necessita de molt temps i “por ello, desde el principio se han hecho intentos para abreviar la duración del análisis. Tales intentos no requieren justificación y es evidente que se basan en imperativas consideraciones de razón y conveniencia”.

Això al 1937. Imaginem-nos ara.

Segurament és aquesta actitut que el portà en el cas de “L’home dels llops” a posar una data final a la seva anàlisi. I és a partir d’aquí que el pacient començà a produir el més interessant en les sessions.

Però en aquest cas, en Freud diu que es va equivocar perquè el pacient va tornar a recaure després de la guerra i havent-li succeït tota mena de desgràcies. Donades les circumpstàncies de’n Sergei trobem, com a mínim molt dubtós, que s’hagués equivocat. Més aviat pensem que no hi ha cap tècnica psicoterapéutica ni cap medicació que, en aquest terreny, pugui garantir una curació de per vida, ademés d’una immunitat davant qualsevol desgràcia per grossa que aquesta sigui.

No només reprimim i produïm inconscient en els primers anys de la nostra vida. El seguim fabricant sempre. Hi han moltes circumpstàncies noves en qualsevol biografia.

Molts practicants i partidaris de la psicoanàlisi tendeixen a pensar que analitzar-se és una mena de sol.lució total de conflictes i també una vacuna per no tenir-ne mai més. Com si els analitzats estessim per damunt del bé i del mal. Però l’experiència ens demostra que les coses no són ben bé així. Els analistes, en el teixit social, tenen comportaments comuns amb les demés persones. Podem ser envejosos, tenir actituts narcisistes, ser infidels, egoïstes o conflictius en les relacions grupals que requereixen treballar en equip. Ningú no està “curat d’espants”.

En relació a la duració d’una anàlisi, Freud s’interroga si hi ha quelcom que es pugui anomenar com a final d’una anàlisi. Què vol dir exactament final?

Pensem que tot depèn d’on posem el llistó. Si ens conformem amb la remisió simptomal, Freud ens dirà aleshores que es tracta d’una anàlisi incomplerta.

Un altre final podria ser quan pensem que hem arrivat a un nivell d’estabilitat emocional, que per molt que es continués l’anàlisi tampoc fora possible avançar més. Com un tope, però no resistencial.

En Freud mantenia l’esperança i la confiança en una curació total, absoluta i immunitària. Però semblava dubtar, no estar-ne del tot segur.  Afirmà: Es verdad que si el paciente ha sido curado, nunca produce otro trastorno que necesite psicoanálisis, pero no sabemos hasta qué punto su inmunidad no es debida a un hado benéfico que le ha ahorrado tormentos demasiado graves.

Més endevant Freud afirma que és impossible resoldre d’una manera permanent una exigència pulsional. I en cas de que fos possible, tampoc fora recomanable, doncs equivaldria a una mena d’amputació d’una part de la personalitat del subjecte.

No es tracta doncs de fer dessapareixer la demanda de modus que mai més es percebi res que provingui d’ella.  El que hem de fer és harmonitzar, domesticar, aquestes demandes pulsionals i posar-les d’acord amb el Jo i impedir que aquestes energies campin pels seus respectes cap a la satisfacció dels impulsos, cosa que poden aconseguir directament o indirectament per mitjà del simptoma (que dona satisfacció al fantasma). Es tracta, com he dit, de fer una labor de conciliació, domesticació i harmonia. Reconciliar les forces pulsionals amb les del Jo i de la realitat externa.

Un cop aconseguit això, ens podem trobar amb circumptàncies que provoquin una debilitació del Jo i conseqüentment un nou triomf de les pulsions que de nou s’encaminarien, lliures de tota subjecció, cap a la seva satisfacció. Aquí caldria una reanàlisi, segurament de poques sessions, per tal de refermar les estructures joiques debilitades. Penso també, al contrari de Freud, que en edats molt posteriors a la infantesa, es segueixen produint represions i moltes coses segueixen engreixant l’estructura inconscient.

Talment, per exemple, en edats molt tardanes poden apareixer fortes pulsions de tipus homosexual, completament novedoses i sense cap vincle evident amb la infantesa (més enllà de la bisexualitat original descrita pel propi Freud) i que poden ser provocades per noves i actuals circumptàncies i que molt possiblement siguin reprimides tan intensament que passin a formar part de l’estructura inconscient, de tal manera que, qui les pateixi, no detecti ni la seva existència, la qual cosa no vol dir que no es manifesti en forma de símptomes com ansietat, frigidesa, insomni, impotència, etc.

Per tant, molts cops no es tracta de veritables recaigudes, sinò de circumpstàncies noves que han aconseguit derruir les estructures d’estabilitat emocional que l’anàlisi havia edificat.

També circumpstàcies molt traumàtiques, com la mort d’un ésser estimat o una enfermetat greu, poden aconseguir debilitar un l’equilibri emocional, sempre relativament precari.

És ben cert però, que les persones que han passat per una psicoanàlisi tenen més recursos personals per poder processar adequadament aquestes situacions, però no es tracta d’una “patent de cors”, ni d’una garantia absoluta d’estabilitat.

En Freud assenyala repetidament, que no hi ha dubte que la disminució de la durada d’un tractament és quelcom molt dessitjable i cita a Ferenzi que  va dedicar, diu, els últims anys de la seva vida a aquest propòsit però, per desgràcia, sense massa èxit.

Hem de poder controlar, diu, que no reaparegui el mateix conflicte o que sigui substituït per un altre. Aquests són els perills, ens diu Freud, de centrar les anàlisis només en els sìmptomes. Així doncs, les majors garanties les obtindrem anant més enllà de lo simptomal, o sia, anant als origens, a les forces productores dels símptomes, a “l’ull de l’huracà”.

Posaré un exemple: Serveix de ben poc aconseguir que un pacient obsessiu, per exemple, deixi de tenir actituts de ira i agresivitat en la seva vida laboral, posem per cas, tot convencent-lo de que aquesta conducta lluny de portar-li beneficis el perjudica, que la seva conducta és socialment reprobable i donant-li pautes diverses de comportamentper evitar la irrupció de la ira; tals com tècniques de relaxament, centrar l’atenció cap a d’altres coses i totes les tècniques d’autocontrol i similars que es vullguin.

Encara que mitjansant aquestes tècniques o similars aconseguim un èxit amb la dessaparició del símptoma, aquest pacient no tardarà gaire en “abaixar la guàrdia”. No es passarà la vida fent exercicis d’autocontrol i els atacs de ira reapareixerant. O sia, la pulsió agresiva persisteix tal qual i fluctúa entre ser controlada o descontrolar-se.

Per contra, si en el treball psicoanalític aconseguim determinar que “L’ull de l’huracà” ressideix en les relacions que de petit va tenir amb son pare, lo molt que el feien patir les bronques que li donava, o les bufetades; l’odi que li despertava veure’s injustament tractat, o viure com el pare insultava i menyspreava a la mare, etc. Aleshores podem veure com tot aquest odi acumulat, aquestes ganes reprimides d’engegar al pare a pastar fang i dir-li quatre de fresques, o bé tirar-se-li al coll, són les culpables de tots els aconteixements actuals. Li farem veure com funciona el nostre cervell, i com qualsevol aconteixement actual que el remeti per associsció comparativa a les situacions viscudes amb el pare, li desperta immediatament la reacció corresponent. Corresponent al pare, al passat, a l’odi sentit; però que són reaccions inadequades a la realitat actual.

Quan entra en el seu cervell una informació dee tipus recriminació, despreci, observació de que ha fallat en quelcom, etc.; aquesta informació circula per unes vies neurològiques preestablertes, similars al que seria un circuit imprès en electrònica, i va a parar inevitablement i directe al “condensador” de l’odi i de la agresivitat i genera una resposta automàtica i coherent amb la intensitat de l’odi, fàstic, ganes de rebentar al ofensor, i tot el que si escaigui. La resposta és, doncs, adequada  a la realitat remota i a la intensitat de les emocions guardades en el record, però completament inadequada en la realitat actual.

El pacient no n’és conscient del procés, no pot evitar la seva conducta, només detecta que les seves respostes són d’exigerada indignació. Però no sap d’on venen ni perquè.

Es tracta doncs, no només que l’analista pugui construir una història ben argumentada i ben documentada, sinó que aconsegueixi que el pacient se la faci seva. La reconegui com a pròpia i la introyecti de tal manera que actui com si fos un pseudo Superjò.

Aconseguit això, que no es pot fer de bones a primeres ni de qualsevol manera, el propi analitzant processarà d’altra manera l’impuls agresiu. Trobarà altres vies de circulació i d’expulsió de la pulsió que no siguin descontrolades i fora de tota lògica social. La pulsió (intensitat del condensador) seguirà existint, però.Aquí l’autocontrol serà total i veritable. Per tant, durader en el temps. El pacient sabrà contra què lluita i amb qui se les té.

No podem engegar-li al pacient de bones a primeres una història construïda en base a la nostra escolta, com la que acavem de fantassejar. Li faria l’efecte que no estem parlant d’ell i que ens inventem coses absolutament fantasioses que no tenen res aveure amb el que a ell li passa i com ell ho sent.

Hem d’anar introduint els conceptes previs i les coses ordenades convenientment de la seva biografia, només a mesura que comprenguem que ho pot entendre i ho pot assumir. D’altra manera no fariem més que reforçar-li les resistències.

Ja en el Congrés de Psicoanàlisi d’Innsbruck de 1927, Ferenczi afirmava que la psicoanàlisi no és un procés sense final, sinó que ha de ser portat per l’habilitat del psicoanalista a un acabament natural.

A pàrtir d’aquí és quan s’han generat les grans discusions i controversies. Per què, què és l’acabament natural d’una anàlisi?

Ensopegar amb la roca de la castració i assumir-la?. Efectuar la travessia del fantasma?. Tots sabem a què es refereixen aquests termes.

Evidentment ambdues concepcions ens il.lustren  sobre que ja s’ha fet una feina. Només faltaria, però ens precisa poc sobre el moment exacte de poder concluir.

Quan Lacan parla de la travessia del fantasma ens explica que això vol dir que el subjecte s’ha pogut alliberar d’un gaudi fixat en la impossibilitat de cumplir amb la pulsió, trobant vies aferents simptomàtiques. Tot plegat, que hi hagi un reconeixement de la pulsió inconscient lligada a demandes molt pretèrites i alienades, que solen estar relacionades a demandes d’un Altre, i poder assumir-les tranquil.lament perquè ha pogut fer el viatge d’anada i tornada a l’origen de la pulsió i ha estat capaç, coneixent-la  a fons, de gestionar-la d’una manera diferent. Com una mena de viatge a Itaca.

Vet aquí el que penso respecte al final de l’anàlisi. I veig que no necessariament ha d’esdevenir un camí llarguíssim. De vegades si. El procés pot ser accidentat i estar ple dobstacles. Però, com sempre, ho hem de pensar cas a cas.

El temps sempre és relatiu i, en psicoanàlisi encara més. En les sessions el temps ha de perde la seva linealitat, car present, passat i futur s’articulen tots en un mateix plano fet d’avançaments i retrocessos en espiral.

Es genera una nova versió narrativa de la història del subjecte on l’eix discursiu és atemporal car inclou simultàniament present, passat i futur.

També cal considerar que cada anàlisi marca el seu propi ritme, el qual depèn fonamentalment de la transferència i de la contratransferència que s’instali entre analista i analitzant.

En cada cas hi ha un temps interpretatiu diferent. De vegades ja s’interpreta a l’inici o quasi, però la majoria de vegades cal un treball previ, una acomodació i predisposició del pacient a rebre una informació sobre sí mateix, que prové d’una altra mirada, i que no sol ser gaire gratificant pel narcisisme de la persona i que si no s’ha treballat bé aquesta predisposició pot provocar rebuix i, per tant, noves resistències.

Hem d’entendre que el temps s’instal.la en les sessions amb una cadència pròpia per a cada pacient.

La lentificació i els aturaments en les anàlisi poden ser deguts a diverses causes:

  • pot ser causa de les resistències del pacient. De la dificultat per generar-li una transferència positiva.
  • Pot ser per la gravetat i característiques de la patologia, que no acaben de permetre una anàlisi clàssica. Són pacients amb el quals només es pot fer una tasca de compensació i estabilització que li permeti una vida funcionalment acceptable.

Aquests tipus de tractament no es poden anomenar, amb rigor, psicoanàlisi, encara que els porti a terme un psicoanalista amb tot el seu bagatge teòric i amb la seva forma de pensar la personalitat. No s’haurien de dir anàlisi tant des del punt de vista tècnic, com des del mateix pacient que no podria mai afirmar que ha estat psicoanalitzat. Jo proposaria conceptualitzar-lo i anomenar-lo acompanyament terapéutic psicoanalític (A.T.P.).

  • Pot ser degut  a un encapsulament intens dins la comoditat del símptoma i a la  por –pànic moltes vegades- de caure en un veritable abisme subjectiu si es descavalca del símptoma que d’alguna manera li subjecta l’estructura, com un quart nus.

Trencar això pot significar l’enderrocament estructural i fer             apareixer un brot psicòtic.

  • Per últim, poden ser també les resistències del propi analista       

  interactuant amb les del pacient.

Pacient que sol fer una relació identificatòria amb l’analista i que aquest respon contratransferencialment apoltronant-se en el paper del mestre, o del pare,  o de la mare, o del qui ho sap tot. Papers que li escauen i el gratifiquen, crean t-se així un tipus de relació que llisca cap a la interdependència.

 

 

Ricard Millieri -  Gener de 2011